A la vila de Manacor, ara fa quatre-cents anys, l’emplaçament que semblà mes atractiu als moliners fou la part més alta del raval de Fartàritx. Fugint dels recers i aprofitant l’avinentesa de l’elevació del terreny, un bon grapat de molins s’instal·laren en aquest indret prou conegut de la vila, separat d'aquesta pel torrent. La consolidació d’aquest molinar esdevé, fonamentalment al llarg del s. XVII. La majoria dels molins de Fartàritx s’aixecaren en aquest segle. Ja a 1685 es comptabilitzaren en tot Manacor una dotzena de moliners, a mitjans del s. XVIII hi havia 18 molins de vent, mentre que a 1784 son dotze els que es poden trobar només a Fartàritx.

El Molí d’en Roca, avui conegut com el Molí dels Tastavins, pareix que, al menys en la seva fesomia actual, és més tardà, ja que data de principis del s. XIX. i es construí sobre les runes d’un altre preexistent. Així ho confirma l’escriptura que data de 1816, on es concedeix la propietat del domini útil del solar i de les restes d’una antiga edificació a Miquel Sales, a canvi de pagar un censal anual d’una lliura i tretze sous al senyor del domini directe, que en aquest cas era el Rei.

A 1863 el posseïdor del Molí era Miquel Truyols, el qual morí a 1906, i en el repartiment de les propietats familiars, la titularitat del molí recaigué damunt el seu nebot Tomás Matamalas Sales, qui ho deixà en herència al seu fill Antoni Matamalas Font.

Però els temps canvien i els molins fariners anaren perdent la seva funció. Tot i esser dels més joves de la zona, el Molí d’En Roca no se n'escapolí de canviar la seva funció i aparença amb l'arribada de les transformacions socials i econòmiques del s. XX. El fet de deixar de moldre, a més de limitar la seva funció a la de vivenda, havia de comportar uns canvis en la fesomia: llavors ja no calien ni les antenes, ni les moles ... ni cap altre aparell de la seva enginyosa maquinària. L’arquitectura també se’n ressentiria, especialment la torre, on s'havien habilitat al seu dia les dependències més directament relacionades amb la producció de farina i, per això, exposades a un progressiu abandonament. Les cases que l’anaren envoltant privaren al molí de l’aïllament i la ubicació a camp obert que abans el caracteritzaven.

Tot i amb això, des del punt de vista arquitectònic, és fàcil reconèixer en aquest molí els trets tipològics fonamentals dels molins de vent fariners, concretament del tipus de molí amb base, un dels més corrents a Mallorca. La base del molí es quadrada, d’una sola planta no gaire alta, amb tres cossos, coberta els dos primers amb embigat de troncs i el darrer amb volta de canó, que és la solució més habitual. Al frontis anterior s’hi obri el portal sota arc rebaixat; just a devora, l’escala exterior per pujar a l’envelador o, el que es el mateix, al terrat de la base. Per damunt d’aquest s’aixeca la torre que aquest cop arranca des del nivell del sòl. Té dos sostres, més el pis anomenat de les moles, comunicats entre ells mitjançant la tradicional escala de cargol. Els murs romanen sense referir, destacant-se les peces cairades de marès que apareixen protegint l’accés i conformant la meitat superior de la torre. Altres elements que defineixen la fesomia del Molí son la cisterna i el petit porxo que s’adossen a un i altre costat de la base.

Precisament l’abandonament en que es trobava el molí, tal com hem dit abans, i el cost per a la seva rehabilitació, fou el que va fer decidir al que era propietari en aquell moment, Antoni Matamalas Font, a vendre el Molí, i a principis de l’any 1987, la Confraria de Tastavins de Manacor, el va adquirir en un estat de ruïna.

Al molí hi havia les següents dependències: Entrant a l’esquerra la cuina amb un gran cossi per a la bugada. A la dreta una petita habitació en molt mal estat. Al segon aiguavés hi havia la païssa a devora de la base de la torre, i a l’altre banda una altra habitació. Al darrera de tot, una nau estreta que podria haver estat antigament un graner i una altra nau a la part superior.

El que més cridava i crida l’atenció d’aquest molí es la quantitat de voltes que hi ha on encara hi queden senyes de fum o carbonissa, possiblement degut a un incendi, que s’intentà esborrar amb una bona emblanquinada.

Amb un extraordinari entusiasme dels tastavins i desprès de 15 mesos de molta feina per rehabilitar-lo, el varen inaugurar el dia 1 de maig de 1988.